La meva segona màxima era ser tan ferm i decidit com pogués en les meves accions, i seguir les opinions més dubtoses, una vegada m’hagués determinat per elles, amb no menys constància que si haguessin estat molt segures. Imitant en això els viatgers que, si es troben perduts pel bosc, no han d’errar fent tombs ara cap aquí ara cap allà, i encara menys parar-se enlloc, sinó caminar sempre tant dret com puguin cap al mateix costat i no canviar de direcció per raons fluixes, encara que al començament fos potser només l’atzar el que els hagués determinats a triar-la; perquè d’aquesta manera, si no van precisament allà on volen, almenys acabaran arribant en algun lloc on versemblantment estaran millor que al mig del bosc. I així, com que les accions de la vida sovint no admeten dilació, és ben veritat que, quan no tenim la possibilitat de discernir les opinions més veritables, hem de seguir les més probables.
R. Descartes, Discurs del mètode, III

Partim del fet incontestable que són reincidents i que, poc o molt, tots ells pateixen una patologia greu i contagiosa: n’hi ha a qui els agrada molt, tant que la seva conducta mereix ser considerada obertament com un fenomen d’addicció. Constitueixen una aristocràcia local, de nombre variable segons els anys, al voltant de la qual es desperta la mirada recelosa o admirada dels qui s’ho prenen amb més tranquil·litat, com una activitat gratificant, però que ha de ser seguida amb mesura, perquè els excessos no són bons i això de batre rècords els avergonyiria, discrets com són en totes les altres coses de la vida. També n’hi ha que encara no ho saben, però ja han tastat els preàmbuls de la qüestió i els agrada. I en trobareu que encara no n’estan segurs del tot, que els agradi, i se senten obligats a fer escarafalls mirant l’estranya efervescència col·lectiva que els envolta, mentre esperen contagiar-se del mal al costat dels companys i les companyes on la malaltia ja ha fet estralls i es troba en la fase de màxima expansió. No hi falten els qui només volen mantenir el caliu de les velles amistats, perquè s’hi troben moderadament segurs, però les tracten com a amistats i prou, mentre empren mil precaucions per a evitar l’estrany contagi que els amenaça. També n’hi ha d’altres a qui la cosa no els agrada gaire, per no dir gens, però que tenen pares i mares a qui agradaria molt que a ells també els agradés, perquè la normalitat obliga com una llosa pesant i perquè voldrien proveir la família d’un futur pròsper i venturós, i ja se sap que, entre els setze i els divuit, aprenem a voler amb molta autonomia el que els altres volen que vulguem. El cas és que, volent o sense voler, i sabent o no on trepitgen, és habitual que un bon gruix dels alumnes de quart d’ESO descobreixin que això d’estudiar els agrada molt, o força, o no tant, però prou per a continuar fent-ho més enllà del tram en què ho havien de fer per força, i la major part trien d’estudiar el batxillerat al mateix centre on, pel cap baix, ja fa quatre anys que ho fan i on, tot sovint, ja ho van fer els seus germans i germanes i, en algun cas, cada cop més, fins i tot algun dels seus pares.

Una cruïlla no són dos camins en un

¿N’hi ha que s’equivoquen? Segurament. Tanmateix, això no se sap mai del cert abans d’iniciar un camí d’aquesta mena, que té com a funció fonamental transformar de dalt a baix el caminant que l’emprèn. Es fa molt difícil de reconèixer, en els exercicis d’una persona que ha acabat el segon de batxillerat, la persona que signava amb el mateix nom els exercicis de quart d’ESO: s’hi ha operat un prodigi que, ni era previsible, ni es produeix en tothom de la mateixa manera. De fet, ni tan sols després d’haver acabat els dos cursos, tampoc no hi ha ningú que pugui dir amb certesa si ens vam equivocar o no triant el batxillerat, o triant aquest o aquell altre batxillerat, perquè, tant si el trajecte ha anat bé com si ha anat malament, és de saberuts considerar com a fets segurs el que hauria passat si haguéssim pres una decisió diferent a la presa. Una cruïlla no són dos camins en un. Què més voldríem! Una cruïlla és una posició de risc, que trena els fets, les pors i les esperances en un mateix pentinat. Les decisions que s’hi prenen són irrevocables, perquè fins i tot en el cas que més endavant decidíssim tornar enrere, això de tornar enrere no ens deixa mai en el mateix lloc on érem quan vam tirar endavant per primer cop. El centre, en un sentit o en un altre, només pot aconsellar, i el Valldemossa ho fa amb rigor a partir del que coneix en cada moment dels alumnes, que no és poc ni menyspreable, perquè un alumne no és un fill ⎯per bé que els dos coincideixin casualment en una mateixa persona⎯, però el geni maligne de la llengua ja fa molt de temps que va decidir que «només dóna bons consells el qui ja no pot donar mals exemples». Decidir i aconsellar són dos oficis molt diferents, perquè l’un parla en indicatiu i l’altre en subjuntiu o en condicional; el primer conviu amb el risc, mentre el segon interpreta l’espectacle i, en millor dels casos, només acompanya els actors. Ara bé, si entre l’ESO i el batxillerat hi ha decisió, és perquè entre l’un i l’altre hi ha un tall real, una diferència que convé remarcar, sense dramatitzar-la més del compte, per tal que la decisió no s’enganyi ella mateixa.

IE Valldemossa, novembre 2014   (35)

Ara bé, si entre l’ESO i el batxillerat hi ha decisió, és perquè entre l’un i l’altre hi ha un tall real, una diferència que convé remarcar

IE Valldemossa, novembre 2014   (31)

Podrien estar fent qualsevol altra cosa

Els estudis de batxillerat són voluntaris. Constitueixen la part postobligatòria de l’ensenyament secundari. Vol dir que les persones que el cursen, com que podrien estar fent qualsevol altra cosa, pel sol fet d’estar estudiant batxillerat també es responsabilitzen dels seus estudis. Si la seva conducta acadèmica no manifesta això, el lògic és que algú els faci veure que han pres una opció equivocada. Assistir a les classes de batxillerat obligats per algú, o com si algú ens hi estigués obligant, constitueix un error d’elecció que pren la forma d’un creixent infantilisme acadèmic i que es manifesta de seguida en la conducta de l’estudiant.

Al batxillerat no manen ni els alumnes ni els professors, sinó les matèries que el configuren

Els estudis de batxillerat són preparatoris per als estudis universitaris o per als cicles formatius de grau superior. La finalitat de l’etapa ja no és, com a l’ESO, formar la ciutadania del país en els coneixements compartits per tothom, finalitat que comportava que cadascú es beneficiés poc o molt de les adaptacions i de la flexibilitat que en ell requeria aquest objectiu universal. Només es forma en el batxillerat la part d’aquesta ciutadania que ha triat encaminar-se als estudis superiors, i això vol dir que, per bé que el professorat faci esforços per a adaptar-se a la gran diversitats d’alumnes de què abans parlàvem, s’exigeixi sobretot que siguin els alumnes els qui s’adaptin a cadascuna de les matèries, no només perquè han triat voluntàriament aquesta opció, sinó perquè forma part de l’opció triada que, al final del període, els batxillers i les batxilleres hagin d’encarar compromisos externs que reclamen el nivell de coneixements, d’habilitats i de responsabilitats que els seus estudis els han hagut de proporcionar. Per més exagerada que pugui semblar l’afirmació, al batxillerat no manen ni els alumnes ni els professors, sinó les matèries que el configuren. Assistir a les classes de batxillerat com si no ens estiguéssim preparant per a res és un error d’elecció que es paga en les proves externes o en els estudis posteriors, perquè les matèries es vengen.

IE Valldemossa, novembre 2014   (42)

4522789193_4fe83ec85c_o

El títol sol atorga una posició de privilegi acadèmic i laboral

Encara es manté, a la baixa, la correlació entre el nivell salarial i el nivell de formació

Fins i tot en el cas que els alumnes no continuessin amb estudis superiors, fet que llevaria al batxillerat la seva funció propedèutica, el títol sol atorga una posició de privilegi acadèmic i laboral. Els economistes i els sociòlegs han establert, entre persones d’edat similar, una correlació directa entre els nivells salarials de les persones i l’increment de formació que atresoren en relació a la formació obligatòria del seu país, que en el nostre cas és l’ESO. Curt i ras, això es podria expressar així: «Digues quins altres títols tens, a més de l’ESO, i et diré quant cobres». Lamentablement, ja fa molt de temps que ha deixat de ser cert que les persones treballin, quan treballen, d’allò per a què s’han format, però encara es manté, a la baixa, la correlació entre el nivell salarial i el nivell de formació. El fenomen explica la tendència a cursar el batxillerat d’alguns alumnes que no tenen cap interès en el que s’hi estudia, però també permet entendre que les persones que tenen la responsabilitat d’atorgar el títol no l’atorguin a ningú pel sol fet d’haver-se matriculat als cursos, ni per haver consumit una colla d’anys ocupant un lloc a les aules, sinó perquè ha demostrat haver assolit els mateixos coneixements que s’ha requerit dels seus companys i companyes.

Assistir al batxillerat fent cas només de la mala premsa que té la competitivitat és un error

Els estudis de batxillerat tenen un component competitiu indefugible. Des de la primera nota del més insignificant dels exercicis de classe fins als exàmens finals, ens hi estem jugant alguna cosa important, i ho fem en competició amb altres alumnes, no necessàriament companys d’institut. Allà on la carestia imposa un tracte de discriminació entre les persones, el batxillerat estableix un ordre jeràrquic en base a les qualificacions de l’alumnat. Al Valldemossa, el primer efecte d’aquest ordre es produeix en la tria de treballs de recerca. El segon es produeix, a tots els instituts públics catalans, en l’atorgament de les escasses matrícules d’honor que proporcionen la gratuïtat del primer any en la carrera universitària triada. El tercer i fonamental efecte es manifesta en el concurs a les places de les facultats de les universitats públiques, una bona part de les quals fan una oferta molt inferior a la demanda. També als cicles formatius de grau superior s’hi accedeix per l’ordre que marca l’expedient del batxillerat. La competència es pot presentar de formes molt diverses, i la majoria són compatibles amb la col·laboració i el suport mutu que apareix de forma espontània entre companys i companyes, però, superada la fase de la secundària obligatòria, en la vida acadèmica també apareixen, al costat de les formes de competència subjectiva que ja es produïen als nivells obligatoris de la secundària, formes de competència objectiva com les esmentades. Assistir al batxillerat fent cas només de la mala premsa que té la competitivitat és un error de disposició que es paga amb decepcions personals i amb la pèrdua d’opcions acadèmiques i professionals futures.

5755219017_fdb6c05d2d_o

Allà on la carestia imposa un tracte de discriminació entre les persones, el batxillerat estableix un ordre jeràrquic en base a les qualificacions de l’alumnat.

El Valldemossa vigila que el que els alumnes declaren voler estudiar en el futur s’adigui a les matèries que trien

Al batxillerat, a més, s’obre definitivament l’opcionalitat dels estudis. I aquest és un canvi decisiu: no només continuem estudiant perquè volem, sinó que la meitat de les matèries les estudiem perquè les preferim a d’altres que deixem enrere. Però, a més, aquestes matèries no les preferim una a una, sinó que el que en realitat triem al batxillerat són àmbits de coneixement, autèntiques perspectives sobre el món que orientaran la nostra formació i activitats futures. Les matèries preferides tramen entre elles un teixit tan dens d’implicacions mútues que converteixen en una incoherència del desig i del plaer el fet de voler-ne una sense voler les altres, per més que l’ofici del desig sigui la incoherència i que cadascú pugui modelar de forma variable els temps i les intensitats de la seva melodia. Al Valldemossa s’ofereixen quatre grans àmbits de preferència: el científic, el tecnològic, el de les ciències socials i el de les humanitats. I, per més que, més enllà de les matèries comunes, mantinguem un nombre limitat de matèries d’intersecció, al batxillerat es tria un d’aquests àmbit que determinen el futur de la formació i l’activitat. Com que, a més de vetllar per la coherència interna de l’àmbit de coneixements, el Valldemossa vigila que el que els alumnes declaren voler estudiar en el futur s’adigui a les matèries que trien i al sistema universitari de ponderacions en les PAU, afavoreix la matrícula en algunes matèries a l’Institut Obert de Catalunya només quan respon a aquest criteri. És un error guiar-se tota la vida per preferències negatives, deixant algunes matèries perquè ens resulten difícils o avorrides, sense abraçar les que preferim perquè ens agradin positivament, sinó només perquè ens sembla que seran menys difícils o avorrides.

¿En quin moment de la vida s’ha de celebrar el matrimoni entre el treball i el plaer?

Precisament perquè és voluntari, preparatori, competitiu i opcional, precisament perquè constitueix un privilegi, el batxillerat reclama certes dosis de generositat intel·lectual. No hauria d’estranyar que, d’una mateixa feina, es prediqui alhora la competitivitat i la generositat. Treballar generosament és la forma més saludable i eficaç de competir. Una altra cosa és l’enveja, un biaix que més aviat inhabilita per a competir de debò, perquè qui la pateix, convertit en un satèl·lit, ha perdut d’entrada la iniciativa: pel cap baix, l’altre li porta sempre un moviment d’avantatge. Al batxillerat, estudiar s’ha d’anar convertint en una activitat lliure i plaent, molt i molt plaent, regulada per calendaris atabaladors, però motivada i acomplerta al marge de qualsevol coerció externa que ens hi obligui. Els horaris, els deures i els exàmens són la closca protectora que oculta als paràsits la fruita saborosa: la curiositat, la capacitat de meravella, l’especulació hipotètica, la intriga de la contrastació, l’entusiasme per la comprensió creixent en la integració de coneixements, el rapte del bell… Convé trencar la closca. És cert que, durant els dos anys que dura, hi ha moltes hores d’esforç i d’amuntegaments de feines, certes dosis d’angoixa i de lluita per la superació de les dificultats, però si un batxiller no experimenta, entre els plecs de tots aquests patiments, l’ingrés creixent de certes onades de plaer inconfessable i luxuriós que s’allargassa en converses fora d’hores amb els companys, sobre les qüestions que s’han desvetllat a les classes o d’altres que s’hi relacionen, en lectures no obligatòries, en activitats conspiratives per a retocar l’ortodòxia dels mestres, en la participació a les aules, en el requeriment d’explicacions afegides als professors atrafegats; si tot l’embolic d’exàmens, deures i treballs no es converteix en l’encenall d’una altra flama, el pas pel batxillerat amenaça de convertir-se en la persistència en un error molt difícil de corregir. És el parany dels sacrificis instrumentals: «Jo no vull estudiar el batxillerat, però el suporto perquè em franqueja l’accés a estudis posteriors que potser tampoc no m’agradaran del tot, però em permetran accedir a un ofici que sí que m’agradarà molt o que està molt ben pagat.» Aquí parla algú que s’està començant a enganyar a si mateix. Perquè ¿què vol, en realitat, una persona que només tria els estudis de batxillerat instrumentalment, per allò que li proporcionarà en el futur? En la vida teòrica ¾i el batxillerat, en totes les modalitats del Valldemossa, és una formació teòrica¾ és tan perillós voler-se estalviar l’esforç de formació com ajornar indefinidament l’experiència del plaer. Si del que estudiem ara no ens n’agrada res, ¿per què ens haurien d’agradar els estudis posteriors que incrementen la dificultat d’això que ara ja estem estudiant? I ¿per què ens han d’agradar els oficis que exigeixen la competència en allò que ara comencem a tastar i no ens agrada? ¿En quin moment de la vida s’ha de celebrar el matrimoni entre el treball i el plaer? Hi ha poderosos ideòlegs, és cert, que entre aquest dos termes estableixen un règim d’apartheid radical i neguen que al treball es pugui experimentar cap mena de plaer, un bé que esdevé, en conseqüència, del tot estrany a la laboriositat, viscut només en règim de consum i de lleure rigorós. Però aleshores aquests ideòlegs han de fer números: ¿quina part de la seva vida futura pensen que estarà llastimosament ocupada a proveir-se de recursos per al plaer de la vida ociosa i quina part estarà dedicada al consum d’aquests recursos? Són molt optimistes en la resposta. ¿Quines garanties tenen que els beneficis dels seus treballs futurs paguin la pena dels patiments de formació sense plaer que encara els queda per a arribar-hi? Aquí encara en són més, d’optimistes. Triar el batxillerat sense haver experimentat el gust per algunes de les matèries que l’anticipen a l’ESO, o sense cap indici clar que algunes matèries ens estan començant a agradar, és cometre un error d’elecció que es pot pagar amb una vida desventurada que no s’atreveix a formular clarament el que pensa de debò, a saber, que els únics que tenen dret a la vida venturosa són els rics improductius, que no han de treballar, o els treballadors morts, que ja han arribat al termini de tots els seus ajornaments. Però, als qui no vivim sota l’influx dels ideòlegs tristos de l’apartheid, ens agrada pensar en la possibilitat del matrimoni entre l’esforç i el plaer, que presenta al batxillerat les primeres formes de festeig festiu i experimental. No ens confonguem, sobre aquest punt: Ningú no discuteix als ideòlegs tristos que visquem en condicions creixents de treball alienat i que, d’un temps ençà, les condicions d’explotació laboral estiguin assolint formes no conegudes fins ara, amb desequilibris que desvirtuen la funció tradicional de la docència. Però només faltaria que, a més d’haver d’acceptar condicions laborals inacceptables, ho haguéssim de fer assumint d’entrada errors metafísics sobre la relació entre el treball teòric i el plaer.

4862920379_bb308b9c7b_o

Si del que estudiem ara no ens n’agrada res, ¿per què ens haurien d’agradar els estudis posteriors que incrementen la dificultat d’això que ara ja estem estudiant? I ¿per què ens han d’agradar els oficis que exigeixen la competència en allò que ara comencem a tastar i no ens agrada?